Ha passat gairebe mig any des que es va informar que el 2013 es commemoraria a Catalunya l'Any de Carmen Amaya. Justament avui, 3 de maig s'ha publicat la "oficialització" dels actes.
Pel que he pogut extreure de la notícia publicada a diferents mitjans, la cosa més o menys queda així:
31 de maig: la Filmoteca de Catalunya projectarà el film d'Eva Vila, Bajarí, amb festa posterior. La peli arribarà als cinemes al juny
El Mercat de les Flors inaugura una sala amb el seu nom. Juntament amb el Taller de Músics han preparat el Festival Circuit Flamenc amb artistes com Rocio Molina i Israel Galván
del 23 d'octubre al 3 de Novembre, El Teatre Nacional de Catalunya acollirà l'espectacle La Capitana (no he trobat informació al respecte)
6 de juliol: el Concurs Festival de Cante Flamenc del Centre Cultural Gitano La Mina girarà al voltant de Carmen Amaya. Gran festa popular al Parc del Besòs (tampoc he trobat cap info que ampliés la notícia)
S'està gestant l'espectacle "Amaya Bajarí s. XXI" amb Miguel de Toledo i Jordi Bonell
-es parla de més actes sorpresa i sense concretar ????-
Puntualitzacions:
Ferran Mascarell, Conseller de Cultura ha destacat que aquesta commemoració no té un pressupost específic. Els diferents equipaments fan les activitats i després es realitzarà la suma del que ha costat (s'estima que uns 800.000 euros) -no s'especifica qui assumirà aquesta despesa-
El rol de Xavier Albertícom a comissari de l'Any Carmen Amaya no està remunerat
Jo, que m'he pres aquesta commemoració com una qüestió personal (ni jo mateixa se el perquè), ja m'havia avançat a l'homenatge al Bloc de Biblioteques de Barcelona
28 d'abril del 2013. Roberto Bolaño hagués complert 60 anys. L'escriptor xilè que ha esdevingut un clàssic després de la seva mort rebrà un homenatge col·lectiu al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i a les xarxes socials.
En aquests enllaços podeu informar-vos de tot plegat:
Tant si coneixeu la seva obra com si no, la visita a l'exposició Arxiu Bolaño 1977-2003 del CCCB és més que recomenable. No deixeu escapar l'oportunitat de visitar-la gratis el diumenge 28
El senyor David Bowie, als seus 66 anys, acaba de publicar un disc magnífic: The Next Day.
Res a veure amb altres mega-estrelles-històriques del rock que es dediquen a explotar indefinidament els seus èxits de joventut (a vegades amb resultats una mica patètics)
No és el cas. Molt sovint se l'ha qualificat de camaleó per la seva capacitat de reinventar-se. I aquest disc n'és un bon exemple,
Com podeu escoltar i veure, El Duc blanc continua envoltant-se del millor de cada casa:
... com ha fet durant tota la seva vida:
No és fàcil feruna bona crítica del nou disc i situar-lo dins la seva extensa i exitosa discografia. Només cal fer un cop d'ull al que ha fet fins ara per pensar quines possibilitats té aquest senyor de sorprendre'ns de nou:
I per si no hi hagués prou amb aquest llegat musical, el senyor David Robert Jones ha tingut el detall de deixar-se caure de tant en tant en algun film per a major gaudi dels seus fans. Amb escenes tant recordades com aquesta:
Tot i que en té més:
I s'ha inventat "tendències" impossibles que només Ziggy Stardust es pot permetre
No, és impossible que a aquestes alçades de la pel·lícula David Bowie ens pugui sorprendre. Però el que és sorprenent és que encara ens dongui tant per parlar... com per exemple en aquest article del Jot Down Cultural Magazine. I el que és més sorprenent encara : David Bowie continua en plena forma
Cohen, Leonard. Ilustrísimo Sr. Cohen: 24 canciones de Leonard Cohen / ilustradas por Elisa Arguilé... [et al.]. Madrid: 451 Editores, 2011
Bob Dylan es el Picasso del Rock, y yo, en todo caso, sería el Matisse. Leonard Cohen
L'any 2001 Leonard Cohen va guanyar el Premio Príncipe de Asturias de las Letras. Com a conseqüència d'aquest premiAlberto Manzano, l'editor Jordi Vicente i l'il·lustrador Carlos Cubeiro van concebre un llibre amb format de LP de vinil on vuit dels millors artistes gràfics de l'Estat il·lustren 24 cançons de Cohen.
La publicació d'aquest llibre-àlbum per 451 Editores m'ha ofert l'excusa perfecta per parlar-vos del músic i de les seves cançons. I de pas, per mostrar-vos la seva faceta de dibuixant, així com l'obra d'un grapat d'il·lustradors que omplen les àrees infantils de les biblioteques amb els seus magnífics àlbums il·lustrats, però potser passen desapercebuts per al gran públic.
Després d'un pròleg de Luis Eduardo Aute, cada un dels artistes ens fa una petita pinzellada de quan i com Leonard Cohen va entrar a les seves vides, així com un esbós biogràfic i professional. Cada un d'ells il·lustra a continuació tres cançons, acompanyant la intra-història que de cadascuna d'elles ens explica Alberto Manzano.
El llibre ens ofereix també un repàs de la vessant d'il·lustrador del propi Cohen, així com una cronologia de la seva vida, la discografia completa i una extensa bibliografia.
Estem parlant d'un llibre de culte. Però per ser "perfecte" trobo a faltar un CD amb les cançons que es dibuixen i s'expliquen. En aquest post no podia faltar aquest detall, així que podreu escoltar la veu del mestre acompanyant algunes de les imatges. Per als fans, fans de Cohen i de la il·lustració us proposo un joc/repte: sabríeu relacionar cada cançó amb l'artista i el dibuix? (no feu trampes, no s'hi val posar el cursor a sobre de les imatges!!!)
(Podeu veure aquestes i altres il·lustracions del llibre en mida més gran a la web Current Cohen Project)
Reconec que no és fàcil... Jo mateixa que soc "Cohen-addicta de tota la vida" i que he tingut a les meves mans molts dels àlbums de tots i cadascun d'aquests artistes, no hauria estat capaç de relacional-los. Tant les lletres de les cançons com els dibuixos tenen múltiples lectures i interpretacions.
D'aquí que les explicacions que ens ofereix el llibre de cada cançó il·lustrada sigui un complement molt útil. Així, per exemple, ens assabentem
que Dance Me To The End Of Love està inspirada en una cançó que xiuxiuejaven els jueus poc abans d'entrar als forns crematoris dels camps de concentració.
O que The Traitor és un homenatge a la Guerra Civil espanyola, amb referència inclosa a Barcelona, una de les darreres ciutats que va caure en poder dels feixistes.
També que a Cohen li van saltar les llàgrimes quan va escoltar la versió d'Hallelujah de K.D.Lang (i que juntament amb Suzanne és la cançó amb més versions del seu repertori: Bob Dylan, John Cale, Jeff Buckley, Rufus Wainwright, Allison Crowe, Alexandra Burke o Enrique Morente entre d'altres...)
Que la seva fama de "seductor" té algunes excepcions penoses, com quan es va enamorar perdudament de la cantant Nico (The Velvet Underground) i ella no només no li va fer ni cas, sinó que fins i tot fugia d'ell espantada per la seva insistència. La cançó Memories (i tot el disc Death of a Ladie's Man) fa referència a aquest i d'altres enamoraments frustrats
Amb informacions i tafaneries com aquestes estareu d'acord amb mi que els il·lustradors han mostrat una llibertat creativa espectacular!!!
Com us deia abans, Alberto Manzano ens ofereix també una aproximació al Cohen dibuixant.
Un exemple el teniu en la portada d'Ilustrísimo Sr. Cohen, que és un autoretrat publicat originàriament al llibre Book of Longing (traduït al castellà com a Libro del Anhelo, i adaptat musicalment per Philip Glass).
Però podeu trobar els seus dibuixos a molts dels seus llibres de poemes, caràtules i contraportades dels discos, als llibres de les gires... També ha dedicat alguns escrits a Van Gogh i Chagall i ha utilitzat pintures de Matisse per il·lustrar els versos del llibre Dance Me To The End Of Love.
Si us feu un volt per la xarxa trobareu un munt de dibuixos fets pel cantant/poeta, així com exposicions que s'han fet de la seva obra gràfica.
De la magnitud i qualitat d'aquesta obra us podeu fer una idea amb aquest vídeo de la exposició que van fer dels seus dibuixos al Campus de El Milan (Oviedo) amb motiu de la concessió del Premio Príncipe de Asturias.
No voldria acabar sense mostrar el meu reconeixement personal a Alberto Manzano per haver dedicat la seva vida (professional i personal) a apropar-nos en castellà a l'univers, no només de Leonard Cohen, sinó de molts altres poetes del rock (Bob Dylan, Janis Joplin, David Bowie, Patti Smith, o Nick Cave entre d'altres). Amb admiració, gratitud i una mica d'enveja!!!
I per descomptat a Toti Soler. La inclusió de la cançó Suzanne, traduïda al català per J.M Andreu, al disc Liebeslied el 1972 va ser la porta d'entrada de Leonard Cohen a casa nostra per a tota una generació.
Sincerament fa la tira d'anys que no hi vaig al bar Marsella. El recordo dels ans 70 perquè el meu avi hi anava. El recordo dels anys 80 perquè hi anava jo a prendre absenta i a fer-me la transgressora.
Com diu Juan Carlos Meneses, quan jo hi anava no tenia ni idea que el Marsella era del 1920, ni que va ser freqüentat per Dali, Gaudí, Picasso o Heminway. Tampoc havia llegit encara a Jean Genet .
El recordo com una part permanent del paisatge fosc, brut i decadent del Districte V, del Barrio Chino, ara anomenat Raval. Quan el carrer Nou de la Rambla es deia Conde del Asalto. Juntament amb el Pastís, el London, el Kentucky i la Bodega Bohemia.
Però això era abans de les Olimpiades del 92; del PERI de 1995 que va obrir la Rambla del Raval i va destruir carrers, cases i "garitos"; abans que el Gat de Botero vingués des de les Drassanes, i abans de la Barcelona canalla, cool i multicultural. Molt abans que Xavier Theros ens expliqués que els primers turistes que van desembarcar a Barcelona van ser els mariners de la VI Flota.
Si voleu saber molt i molt sobre el Marsella, el Raval, els seus bars, la seva història, les seves lluites i perdues no deixeu d'anar a la Biblioteca Sant Pau-Santa Creu. Trobareu una col·lecció local espectacular. També podeu consultar-la al seu Delicious però insisteixo... aneu-hi personalment!!!
Ha impactat, és cert, amb la força d'unes obres d'art conegudes per tothom sobre el fons de la destrucció de la vida a Siria.
Obres d'art com aquestes:
No us deixeu enganyar per l'impacte mediàtic de Klimt, Gauguin, Goya, Matisse, Da Vinci o Warhol. La història que ens explica Tammam Azzam està darrere de "el petó", de les "dones de Tahití", de "los fusilamientos del 3 de mayo"; darrere dels ballarins de "la dança" i de l'"Elvis doble". La història està en els edificis destruïts, els sirians desplaçats i la "comunitat internacional", com sempre... mirant cap a un altre costat
S'està parlant molt... però encara se n'hauria de parlar més. De Siria, dels sirians, de la barbàrie i de la destrucció de la guerra.
I ho fan altres artistes, com el fotògraf argentí Rodrigo Abdamb aquestafotografia d'Aida ferida per un bombardeig de l'exèrcit sirià.
O aquesta altra del fotògraf nord-americà Sebastiano Tomada, on un nen grument ferit espera atenció mèdica
Chelsea girl és el meu alter ego al Bibarnabloc, el Bloc de les Biblioteques de Barcelona. És ella qui recomana aquells artistes, que lluny de les modes, els estils i les novetats ocupen un lloc en la meva història vital. Us podran agradar més o menys, però ahí estan, i trobo que generalment és parla poc d'ells! Fins ara Chelsea girl ha escoltat:
En el meu cas us donaré 10 raons per llegir juvenil:
Podrien haver estat moltes més. Però son les 10 darreres novel·les juvenils que he llegit i m'han agradat, no només per recomenar a un jove, sinó a qualsevol adult. Alguns ja començem a parlar molt sovint del crossovers
I enllaçades al catàleg de les biblioteques públiques de la província de Barcelona, podeu veure on trobar-les... gràtis!!!
Vigan, Delphine de. No y yo. Madrid: Suma de letras, 2009 // No i jo. Barcelona: Edicions 62, 2009 // No and me. London: Bloomsbury, 2010 // No et moi. Paris: Lattès, 2007
Acostumem a omplir els currículums amb informacions fredes que fan referència a estudis, idiomes, titulacions i experiències laborals. No creieu que diu tant o més d'una persona aspectes com el seu itinerari lector, cinematogràfic o musical? Doncs per si algú té curiositat per saber més "about me" aquí teniu la primera part del meu itinerari lector: una sel·lecció de lectures que per algun motiu, quan les vaig llegir, van passar a formar part del meu currículum vital. Us cito la edició de cada llibre que jo vaig llegir, a la manera del Me'n recordo de Joe Brainard, i el Yo me acuerdo de George Perec
Sainz Amor, C. El pastorcillo de Gredos. Temas y motivos españoles. Prima Luce, 1961. Recordo comptar les passes que hi havia entre casa meva i el cole. No recordo quantes eren. Recordo que les meves germanes em feien dictats amb aquest llibre. L'exemplar encara conserva les marques dels dictats en llapis i algunes paraules subratllades
Blyton, Enid. Los cinco en el cerro del contrabandista. Juventud, 1975. Recordo comprovar que el butà estava tancat abans d'anar a dormir. Recordo una oració inventada demanant a Deu que no hi hagués "inundaciones ni terremotos, ni incendios, ni asesinatos". Recordo que creia firmament que si m'oblidava alguna catàstrofe, aquesta arribaria. Recordo que mai ens va passar res. Recordo que després somiava amb "pasadizos, contrabandistas, acantilados, cobertizos, i pasteles" . Recordo que van ser regal obligat de Reis i aniversaris per part dels tiets. Els conservo tots al poble.
Martín Vigil, Jose Luis. La vida sale al encuentro. Juventud, 1985. Recordo plorar quan es mor el germà del protagonista. Recordo el morbo de l'ambient militar i religiós. No recordo haver tornat a sentir parlar de Martin Vigil fins que es va morir.
García Marquez, Gabriel. Cien años de soledad. Plaza & Janés, 1975. Recordo que feia BUP. Recordo a Amaranta "comiendo tierra"; a Francisco "El Hombre"; a Aureliano (o potser Jose Arcadio) lligat a un arbre; un altre que neix amb una cua de porc... i guerres i invents. Recordo que vaig fer un treball per l'insti i vaig treure molt bona nota.
Rodari, Gianni. Cuentos escritos a màquina. Alfaguara, 1985. Recordo un viatge en auto-stop per Europa amb una amiga. Recordo que vam fer d'una tirada Barcelona-Milà perque voliem anar a Reggio Emilia. Recordo dormir a l'estació de Bolonya. Recordo fotocopiar alguns dels contes. M'agradava molt "El motociclista enamorado"
Beckett, Samuel. Primer amor. Tusquets (Col·lecció Cuadernos marginales; 26), 1984. Recordo pensar que mai abans havia llegit res que se li semblés. Recordo que, sense entendre res, vaig subratllar moltes frases que m'agradaven. Recordo col·leccionar tots els "Cuadernos marginales". Recordo les portades daurades i platejades
Col·lecció La Cua de palla. Edicions 62, 1963-1999. Recordo que mai portava bolso ni motxilla ni macuto. Recordo que quan em feia càrrec dels nois de Pere Mitjans els guardava a la butxaca del darrera dels texans . Recordo col·leccionar-los.
Vian, Boris. Escupiré sobre vuestra tumba. Júcar, 1983. Recordo que em vaig apuntar a un viatge a Toulouse organitzat pel Sidecar per veure Nina Hagen. Recordo l'autocar ple de punkies. Recordo llegir-lo a l'autocar durant el viatge per dissimular i que ningú em parlés. Recordo haver-lo comprat a la llibreria Documenta Carroll, Jim. Basketball diary. Star books, 1981. Recordo uns amics demanant-me diners per no se quin problema amb el cotxe. Recordo que jo sabia que em mentien, que ells sabien que jo ho sabia i que tots vam fer veure que m'ho creia. Recordo que mesos després, quan tot es va saber i els seus pares em van tornar els diners, li van deixar a ella passar una nit a casa meva. Recordo que portava el llibre de Carroll folrat amb paper de diari. Recordo que tots dos se'n van sortir.
Ferrero, Jesús. Belver Yin. Bruguera, 1982. Recordo la sensualitat, l'ambigüitat i l'atmosfera tan característica de tots el llibres de Jesus Ferrero.
Cocteau, Jean. Los niños terribles. Bruguera, 1981. Recordo un viatge en autocar entre Barcelona i València. Recordo que havia de parar de llegir per assimilar les emocions.
Atxaga, Bernardo. Obabakoak. Ediciones B (Col·lecció Tiempos Modernos), 1989. Recordo acabar-lo i buscar a Documenta tots els llibres d' Atxaga
Spanbauer, Tom. El hombre que se enamoró de la luna. Muchnik, 1992. Recordo el primer paràgraf. Recordo Cobertizo fent "teruteru", Ida i "el círculo de luz" i "oh, la humanidad", el diable amb ulls blaus... Ho recordo tot d'aquest llibre. Recordo llegir-lo dues vegades seguides. Recordo llegir-lo en companyia. No recordo si va ser la primera, o la segona vegada.
Wu Ming. 54. Recordo trobar-lo per casualitat a Internet en pdf. Recordo imprimir capítol per capítol i llegir-lo en els FF.CC entre l'Autònoma i Pça. Catalunya. Recordo que vaig trigar en resoldre el misteri de l'autoria. Recordo la originalitat de la trama.
Berger, John. King, una historia de la calle. Santillana.Suma de letras, 2001. Recordo pensar que era la primera vegada que un gos m'explicava una història, i quina història!. Recordo sortir a cercar totes les novel·les de John Berger i descobrir que no només escrivia novel·les.
Sherman, Alexie. Blues de la reserva. Muchnik, 1995. Recordo que sempre m'he sentit atreta per la cultura dels indis nord-americans. No recordo des de quan, ni perquè.
Saramago, José. Ensayo sobre la ceguera. Alfaguara, 1998. El recordo com un cop de puny a la boca de l'estómac. Brutal!
M'assabento per una notícia d' El Periódico de Cataluña que per commemorar el 50 aniversari de la seva mort (i el centenari del seu naixement), celebrem l' Any Carmen Amaya
De la transcendència de la figura de Carmen Amaya en la història de la dansa en general, y del flamenc en particular, podeu fer-vos una idea amb aquest article de Juan Marsé.
He donat un tomb per la xarxa i no he trobat gaires referències. Només s'han fet ressò de la notícia
La meva percepció de la Wikipèdia entraria en la categoria de les "filio-fòbies". Critico sovint l'abús del "cortaypega" sense criteri ni contrast. Però val a dir que personalment m'ha proporcionat un munt d'informació vàlida, precisa, correcta i útil.
Personalment, i després d'acollir inicialment amb cert recel el projecte, estic seguint amb interés la implantació del mateix. Espero i desitjo que no quedi tot en cursos de formació als professionals que després, per falta de mitjans no es puguin aplicar a la pràctica.
